A la vintena de contes que Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) reunia al seu primer llibre, Els desperfectes, es tenia la sensació d’estar presenciant algun ritu semblant a una sessió, ja fos de màgia, d’espiritisme o de qualsevol altra cosa indeterminada: en tot cas, era un combat per invocar l’invisible i aconseguir que els cossos i els objectes es manifestessin a cada pàgina d’una manera singular i molt estranya, excèntrica i extravagant, com els dos nadons que apareixien en la primera història del volum i que acaben “com passats per la trituradora”, un partit per la meitat arran d’una disputa entre el pare i la mare, i el segon, que “era com un bloc de mantega rodanxó i rialler, com una ensaïmada”, estavellat a terra perquè li rellisca de les mans a la dona que s’havia entossudit a sostenir-lo després d’haver begut unes quantes copes de vi. El món d’Irene Pujades és còmicament pertorbador, i no s’equivocava gaire el crític que assegurava que, amb la seva escriptura àcida i incisiva, “com si una extraterrestre de mirada elèctrica contemplés les certeses mínimes del món”, l’autora detectava amb naturalitat, i sense mortificar-se gaire, l’absurd, o el metafísic, dels actes més banals, encara que anessin plens de perills. Una de les cites que encapçalaven Els desperfectes era de Georges Saunders, i hi trobàvem un personatge que caminava per un sender d’alta muntanya, precedit de dos homes: “un duia un vestit funerari dels més ordinaris i, cosa ben curiosa, taral·lejava una cançó, fet que manifestava una felicitat vàcua, una ignorància obstinada. Era mort, però era com si la seva actitud fos: Ha, ha, però llavors, què és tot això?”.
La intrusa
Irene Pujadas
L’Altra
192 pàgines. 18,90 euros
